Presentació

Què és Anar-hi?

La iniciativa Anar-hi: en moviment per la República, impulsada per La Forja – Jovent Revolucionari i Poble Lliure, respon a parts iguals a l’ambició i frustració pròpies de l’estadi d’estancament polític en què ens trobem. De l’ambició perquè l’anhel que ens va empènyer a la confrontació democràtica del 2017 no ha fet sinó reafirmar-se amb la repressió i la desfeta que l’ha seguit: el poble català no té futur si no és en un estat independent. De la frustració perquè des de llavors s’ha fet palesa la desorientació estratègica i mancança de realisme polític del moviment independentista.

Anar-hi té l’ànim de contribuir a resoldre aquestes mancances i fer-nos avançar cap a la independència. El poble català no pot sobreviure en un estadi en què ha de demanar permanentment permís per exercir drets que per les nacions amb estat són inalienables, en què ha de demanar permís cada dia per existir. Aquesta iniciativa, per tant, parteix d’un raonament fonamental: la nació catalana es troba sota setge, amb el país ocupat per l’estat espanyol i el francès, que no tenen altra voluntat a fer-nos desaparèixer com a poble, quelcom inevitable si no recuperem la nostra sobirania política. Alliberar-nos d’aquest jou passa forçosament per combatre l’ocupació forana en tots els fronts: el cultural i lingüístic, l’econòmic, polític-administratiu i el militar.

L’ocupació cultural i lingüística.

El poble català existeix en virtut de trets culturals comuns i distintius, el més central dels quals és la llengua catalana. La catalanitat, i la consciència d’aquesta, és l’obstacle més gran per la sostenibilitat de l’ocupació espanyola i francesa del nostre país. On una identitat diferent de la de l’ocupant roman, perdura el germen de la revolució. No hauria de sorprendre, per tant, que els ocupants tinguin un llarg historial de campanyes de tota mena contra el català. Malauradament, però, la lluita en defensa de la llengua no gaudeix de la centralitat de la qual hauria de gaudir partint de l’anàlisi anterior: el que està en joc és qui som, això no obstant, sovint s’entén com una lluita política secundària. El context actual és el que descriu Furest quan assenyala que “la consciència lingüística, en comptes d’augmentar en paral·lel, com hauria estat esperable, a la presa de consciència política, ha lliscat vertiginosa en un sentit inversament proporcional. Heus aquí l’autèntic drama, perquè, com va augurar Pompeu Fabra, si la llengua falla, fallarà tot.”

És una responsabilitat de primer ordre per l’independentisme organitzat rescatar-nos d’aquest desori i avançar cap a la presa de consciència lingüística i la normalització de la nostra llengua. Fracassar en aquesta tasca converteix en fútils els avenços en altres fronts.

L’ocupació econòmica.

Com fan veure Carles Castellanos i Roger Castellanos, la contradicció nacional està marcada per un fort component de classe: l’ascens polític del poble català xoca frontalment amb els interessos, i l’estructura política, de la classe dirigent i hegemònica a l’estat espanyol. La captura de rendes per part dels monopolis espanyols, l’explotació espanyola del teixit industrial català i l’espoli fiscal són manifestacions evidents d’aquesta contradicció. Allà on existeix la dependència en institucions econòmiques espanyoles aquestes passen de ser exclusivament beneficiàries de l’ocupació, per convertir-se també en els seus instruments. Vegeu per exemple la pressió exercida després de la declaració d’independència del 2017. Revertir aquesta dependència i ocasionar costos als beneficiaris i col·laboradors de l’ocupació és un component imprescindible de la lluita per la llibertat del poble català.

L’ocupació política-administrativa.

Les darreres dècades han demostrat sobradament els límits de l’autogovern català. L’espasa de Dàmocles que és el poder judicial espanyol penja sobre el nostre Parlament, que lluny d’encarnar la sobirania del poble català, representa la seva subjugació de l’estat espanyol. Les nostres finances són intervingudes per Madrid en tots els seus estadis, intervenció que evidentment té com a primera conseqüència el ja esmentat espoli fiscal. No obstant això, l’ocupació política i administrativa no s’acaba aquí: l’estat espanyol estén tots els seus tentacles sobre el nostre país per assegurar el seu domini de la nostra terra, des dels seus tribunals fins a l’agència més insignificant, passant per l’Agència Tributària i les delegacions i subdelegacions del govern espanyol.

Combatre l’ocupació política i administrativa passa evidentment per bastir una institucionalitat paral·lela, però també fer inviable el funcionament dels òrgans d’ocupació espanyols, des d’aquells que permeten la repressió judicial de l’independentisme fins als que faciliten l’espoli del país.

L’ocupació militar.

L’ocupació del nostre país naix de la conquesta culminada l’11 de setembre de 1714. Encara ara, en última instància, som un país ocupat militarment. Aquesta realitat, tan sovint oblidada, es va fer palesa l’1 d’octubre de 2017, quan milers d’agents espanyols van reprimir violentament el poble català. Tanmateix, això no és un fet puntual: l’estat reuneix múltiples cossos i efectius dins i fora els Països Catalans que tenen entre les seves funcions assegurar l’ordre intern de l’estat, inclosa la subjugació de la nació catalana. Negar aquest fet ens fa un mal servei, assimilar-lo i actuar en conseqüència és un pas essencial per la maduració i perspectives de victòria del moviment.

A partir d’aquí, com avancem?

La insubmissió i la resistència són l’únic camí per avançar, però mancades d’una estratègia estan destinades al més rotund fracàs i, més a curt termini, la dilapidació d’esforços. Aquest és un escenari que cal evitar a tot preu, ja que els nostres recursos (humans, materials, …) són limitats, fer-ne un ús òptim i intel·ligent és l’única forma de tenir una oportunitat per vèncer.

La nostra proposta és senzilla: mitjançant la resistència civil –eventualment coordinada amb les institucions autonòmiques i republicanes–  cal desfer els pilars de l’ocupació del nostre país alhora que bastim estructures de contrapoder. L’àmbit geogràfic de la iniciativa es limita, ara per ara, a Catalunya, això no obstant, pot servir de model per la totalitat del nostre país.

Quan parlem de pilars fem referència a institucions, organitzacions i normes d’àmbits molt distints, des d’aquells que perpetuen l’ocupació cultural i fomenten el retrocés del català fins als òrgans repressors de l’estat. Erosionant-los canviem la correlació de forces a favor nostre, fent possible un nou embat democràtic del qual el poble català surti vencedor.

Apostem per la resistència civil per raons estratègiques. Només la mobilització massiva en formes molt diverses, des de la protesta fins a l’acció directa, passant per la no-cooperació i la desobediència, farà possible el retrocés de la dominació espanyola en tots els àmbits esmentats. Mentre que la vaga, el boicot i l’acció directa poden ser els mètodes més apropiats per fer front a l’ocupació econòmica, la creació de pràctiques alternatives i la no-cooperació segurament són les eines més potents per fer front a la castellanització del país.

Per tenir èxit, però, cal centrar l’acció en els punts dèbils de la bèstia, i alhora debilitar aquells pilars que són més essencials per la subjugació del poble català. Per tant, la nostra tasca és contribuir a reconèixer i assenyalar aquests objectius, en pro de fer més eficaç (i eficient) la resistència civil.

Pin It on Pinterest